Saló Manga

img_6639
Ah, dues hores de cua mínim. Que divertit…

img_6640

img_6641
Kawaiiiiiii

img_6642

img_6645img_6646

img_6648
Tetes. 😀

img_6649

img_6652
L’única TV que vam veure. No feia cara de saber de què anava la cosa…
img_6654
El sacerdot Raigo transformat en rata. Tsukioka Yoshitoshi (1839 – 1892)

img_6656

img_6657
Maqueta de Shibuya.

img_6659

img_6661
Kimonos, Hadahis i Nagajubans… mira, ja no me’n recordo de què era què. Els estampats eren canela fina fina, això us ho asseguro.

img_6664

img_6668

img_6667

 

img_6670
Paisatges de cor, KOKORO MOYO, de Chisato Kuroki.

img_6673

img_6674

img_6675

img_6677
Si haguessin posat una tela o quelcom que acompanyés una mica els bonsais…

img_6681

img_6683img_6685

img_6686
Obi (el cinturó), Furisode (kimono formal per a dones solteres), Houmongi (kimono de festa)… ja només falta el Kimono d’Agata Ruiz de la Prada i de l’Ikea per completar la col·lecció.

 

Advertisements

Loop Barcelona 2016

Paraules del director, Conrado Uribe: El festival LOOP, el de (vídeo)art i cinema de Barcelona, s’estructura al voltant de dos eixos temàtics centrals. “Més enllà del cub negre” que recull propostes i programes comissariats que posen en qüestió les lògiques tradicionals del “cub negre” (Black box), investigant les tensions entre la bidimensionalitat de la projecció, el dispositiu cinematogràfic com a articulador de l’espai i el temps, i les pràctiques performatives que activen la imatge en moviment. D’altra banda, “de retorn al cub negre” es desplega com una sèrie de projectes que busquen potenciar les qualitats expositives, comunicatives i dialògica de l’espai cinematogràfic, posant en valor l’estat d’experiència estètica i immersió contemplativa que propicia el “cub negre”.

Un cop més, crec que l’Hotel Catalonia Rambles ha superat les meves expectatives. Quin gran festival! A continuació, una mostra del que més m’ha agradat.

adrian-melis-glorias-de-un-futuro-olvidado-1
“Glories of a forgotten future” d’Adrian Melis, 2016

Tres televisors, amb animacions de 5 minuts cada un, mostren dones cubanes de tercera edat ballant un cançó que Melis els va fer ballar per reconectar amb les seves històries passades. La majoria de les dones escollides per a la realització del projecte eren joves durant el triomf de la revolució i durant la transició (anys 50 i 60). Fou el moment de les seves vides en el que creien que el seu futur seria prometedor i ple de glória.
La proposta és de la galeria ADN.

Fa poc he tornat de Cuba i crec, de fet n’estic convençut, que els van prendre el pèl (le revolució, vull dir). Encara que, de tot centre Amèrica, és on he trobat les persones més sinceres i dialogants.

adrian-melis-glorias-de-un-futuro-olvidado-2
Glorias de un futuro olvidado, Adrian Melis, 2016

La segona proposta que us ensenyo és d’una altra galeria barcelonina, la Senda, que ha portat una obra de l’increïble Antoni Miralda. Les vegades que l’he vist al Macba o la que va tenir lloc al Bòlit de Girona sota el nom “Altar ego” m’ha impressionat molt. No ho ha fet tant aquest viatge imaginari inspirat en la industria del turisme de masses, l’entreteniment, la tercera edat i el concepte del viatge sense retorn.

Filmat en super 8 l’any 1980 en un creuer com a part d’un projecte no realitzat By boat, by train and by plane, el vídeo, editat recentment, es presenta com un conte de sis episodis: Say Goodbye, Journey Rules, Gogo Food, Enjoyment Trips, Upside Down Rite, Unloading Zone i Breaking News.

El video comença amb l’adéu dels passatgers, continua per el tradicional passejada pels passadissos (i recerca de les cabines corresponents), un banquet de pastissos i el clàssic ball al gran saló. A aquestes escenes alegres i multitudinàries, les segueixen d’altres de silencioses pels passadissos plens de maletes que després són desembarcades per la tripulació.

antoni-miralda-the-last-carnival-cruise
The last carnival cruise, Antoni Miralda

 

charlotte-lagro-the-day-the-clown-cried

chien-chi-chang-escape-from-north-korea
Escape from North Korea, Chien-Chi Chang

A Corea del nord, creuar la frontera sense permís es castiga amb tres, i fins a cinc anys en una presó de treball i, conspirar amb missioners o altres persones, la manera d’arribar a Corea del Sud es considera traïció, són tractats com a delinqüents i morts de fam, torturats, executats i, de vegades, públicament. Tot i els intents de la Unió Europea i els Estats Units, de demanar a Xina que aculli els Coreans que busquen asil, Xina els considera il·legals i els torna a les autoritats Nord Coreanes (amb tots els càstigs que comporta). Lluny de solucionar-se, la Xina ha intensificat el seu control a la frontera amb Corea del Nord.

El fotograf de Magnum, Chien-Chi Chang, sense conèixer res de Coreà, va acompanyar uns refugiats que feia poc havien aconseguit arribar a Tumen (Xina) per la dura travessa fins a Seül per les muntanyes de Laos i Tailàndia. Fins a la data, no ha deixat de documentar la situació dels desertors de Corea del Nord.

ferhat-ozgur-a-young-girl-is-growing-up
A young girl is growing up, Ferhat Özgür, 2003-2015

Amb tan de documental, la proposta de Özgür que va presentar la galeria Bernhard Bischoff & Partner, em va fer riure molt, veure una noia amb el cap sobre la taula de planxar i la seva mare passant la planxa per allisar-lo em va semblar magic. Molt tendre i amb un rerefons molt polític: ella s’aixeca amb el cabell lliure i rebel, i davant la taula de planxar, s’agenolla perquè la seva mare (l’autoritat) li deixi ben llis. Cada vegada que l’objecte metàl·lic i roent passa per damunt del seu cabell, es produeix un canvi en ella, la transforma segons el canon de la bellesa (o el canon de govern). Un vídeo de poc més de cinc minuts amb un doble sentit molt ben trobat.

helen-dowling-I-love-your-language-it-is-very-lyrical-it-is-very-beautiful-and-i-try-very-hard-to-learn-you-dont-know-what-i-mean-but-im-tired-and-hope-that-you-will-see-me-see-this-spirit-in-another-sphere-in-another-plane-1
I love your language…, Helen Dowling, 2016

El millor video del dia, per mi, va ser el de l’Helen Dowling a l’habitació 046 on hi havia la galeria Tegenboschvanvreden (Amsterdam). Amb el títol I love your language, it is very lyrical, it is very beautiful and I try very hard to learn. You don’t know what I mean, but I’m tired and hope that you will see me, see this spirit, in another sphere, in another plane (si, així de curt), Dowling investiga la connexió entre el paisatge i el vídeo. Incorpora material d’arxiu que s’ha rodat a l’oest d’Austràlia, juntament amb fotografies, pel·lícules convertides digitalment, imatges congelades i efectes (transicions) d’arxiu força comuns en alguns programes d’edició que teixit tot junt aconsegueix crear una narrativa emocional. Igual que el sol emblanqueix les fotografies o quan es ratlla la pel·lícula de 35 mil·límetres, de vídeo també pot deixar la seva empremta en el tema afegint una nova capa oberta a la interpretació.

L’inici d’aquest treball va ser una fotografia d’un llibre que s’ha reimprès recentment. A la imatge hi apareixen dues noies vestides amb roba tradicional Haitiana. La imatge, però, té un error – un glitch (de l’anglès: un mal funcionament o una irregularitat sobtada) que enfosqueix una de les cames de la noia. Aquest error (o efecte) és propi de les pel·lícules de 16mm quan han estat exposades més temps del compte. Aquest petit error canvia totalment l’experiència de la fotografia, la reimpressió refà l’imatge però no representat el subjecte principal en qüestió, sinó afegint una nova capa (un nou element de discussió? Un canvi de significat?) degut a un únic petit canvi sobtat nascut d’un determinat conjunt de circumstàncies.

Només afegir que el tractament visual dels colors, el muntatge i l’experiència tan visual com auditiva és sensacional.

helen-dowling-I-love-your-language-it-is-very-lyrical-it-is-very-beautiful-and-i-try-very-hard-to-learn-you-dont-know-what-i-mean-but-im-tired-and-hope-that-you-will-see-me-see-this-spirit-in-another-sphere-in-another-plane-2
I love you language…, Helen Dowling, 2016

lewis-klahr-66-episode-6-saturns-diary-1

Una altra proposta interessant de la jornada va ser la que van presentar conjuntament la galeria londienca Anthony Reinolds i la barcelonina Àngels Barcelona, el sisè capítol de la serie Sixty Six, una antologia de llargmetratge composta per dotze curts digitals d’uns tres a vint-i-un minuts, tots ells realitzats entre el 2002 i el 2015. Sixty Six es va estrenar al MOMA de Nova York al desembre del 2015 i al Tate Modern de Londres el pròxim 24 de Juny del 2016.

Lewis Klahr, considerat per molts com un dels directors més originals i prolífics dels Estats Units, ha estat treballant amb la tècnica del collage cinematogràfic des de 1977 i les seves pel·lícules experimentals, una mena de pintures mòbils fetes amb retalls de revistes, han estat àmpliament projectades als EUA i Europa. Amb les seves complexes superposicions d’imatges i música, i l’utilització d’una gamma de tons i textures, que van des de l’eròtic al sinistre, les seves pel·lícules, tretes de les golfes d’una narrativa col·lectiva, apareixen a la pantalla com somnis hipnòtics extrets de la cultura Pop nord-americà dels anys 60 i 70. Les seves obres són contes el·líptics de novel·la negra i mitologia clàssica grega, habitats per superherois de còmic i personatges de fotonovel·les que vaguen en el modernisme de mitjans de segle (plasmat en les fotografies d’arquitectura i els paisatges de revistes d’època de Los Angeles) on dones genèriques i homes insípids lluiten contra la maldat i la masculinitat.

lewis-klahr-66-episode-6-saturns-diary-2
Saturn’s Diary, Lewis Klahr, 2014
louis cyprien rials mene mene tekel upharsin
Mene, Mene, Tekel, Upharsin. Louis-Cyprien Rials, 2015
maxime-rossi-sisters-ship-1
Sister Ship, Maxime Rossi, 2015

Un altre que em va agradar molt, especialment per la qualitat gràfica del vídeo (molt propi d’una pel·lícula experimental) és el Sister Ship de Maxime Rossi. L’artista francès, nascut el 1970, ha fet un treball espectacular. Copio l’informació de la pàgina Loop Barcelona que ho explica molt bé:

La pel·lícula musical Sister Ship, presenta un viatge àcid a través del Congo amb una tribu pigmea mesclant meterial no utilitzat d’un documental sobre la vida al riu. Amb el suport del curador i autor, Julie Ault, el llibre Come Alive: The Spirited Art of Sister Corita esdevé el paper principal. Aquesta lectura de portada a contraportada, incloent la columna vertebral, peus de pàgina, títols i il·lustracions, es transforma en una cançó a ritme de tap dance.

L’ombra de les vores del riu es revelen com un fil conductor que ressegueix el llibre musical. En el llarg i sinuós viatge es fa ressò de la repetició de les processons pop-art de Corita Kent i consignes d’activistes, cantades com si fossin oracions de l’Evangeli. Igual que un musical immaterial portat a bord d’un vaixell de vapor, els set actes creen un laberint psicodèlic de situacions reals.

maxime-rossi-sisters-ship-2
Sister Ship, Maxime Rossi, 2015
maxime-rossi-sisters-ship-3
Sister Ship, Maxime Rossi, 2015
paulo-nazareth-ol-ori-buruku
Ol Ori Buruku, Paulo Nazareth, 2015

La proposta de la galeria brasilera Mendes Wood DM va guanyar el premi a la Millor proposta galerística a partir d’un jurat format per Ferran Barenblit, Dirk Snauwaert i Kathryn Weir. No conec el jurat, però reconec que ha sigut una decisió encertada. Segurament la tria no va ser fàcil, després de veure els dos minuts que dura Ol Ori Buruku, no hi ha cap dubte que es mereixia el reconeixement. Una peça amb una càrrega política molt bèstia i un treball més sonor que visual (visualment només veureu el que apareix a la foto que us mostro, en moviment)

L’escena ens mostra un immigrant nigerià a la part superior d’un edifici que mira a través de l’horitzó i va profanant insults en Ioruba a la ciutat de São Paulo. Natzareth planteja amb aquest vídeo, el tema dels immigrants d’origen africà que, a causa de la tragèdia viscuda en la seva terra natal, es veuen forçats a buscar un lloc segur lluny del seu país, però que a més a més, com molts altres, creuen que la idealització gira al voltant dels grans centres urbans, que proposen un futur sense malalties.

Volent viure en una realitat idealitzada de la ciutat, l’home d’origen nigerià, de-construeix els seus somnis i reconeix la seva pròpia frustració, partint de la mort, la desigualtat i el mal que ressona en la lluita contra aquesta realitat. Assumeix i desprèn aquesta frustració i el qüestionament entorn de la separació entre l’home africà i el seu origen geogràfic i cultural, així com la diàspora de les seves persones a tot el món. Ho fa a través d’insults en Ioruba, la llengua dels primers esclaus portats d’Àfrica al Brasil. Les referències lingüístiques uneixen el passat i present en un conflicte ple de simbologia, per parlar d’un problema de proporcions històriques.

Ol Ori Buruku és un jurament en Ioruba que vol dir “mala mentalitat” amb la paraula Ori que vol dir l’essència de l’ésser. (Bé, jo aquí m’he liat moltíssim, però vindria a ser una cosa molt Platònica, qui sóc, què som, etc). La identitat de l’individu és el tema principal, i com aquesta afecta a la formació de les diferents societats, al paisatge urbà i a la vida dels immigrants.  Per culpa de les transmutacions en el capitalisme, aquests immigrants han de desfer-se les seves empremtes culturals per tal d’adaptar-se a la societat d’acollida, que en tots els casos, no permet a l’individu per mantenir la preservació de la seva identitat.

persijn-broersen-margit-lukacs-establishing-eden
Establishing Eden, Persijn Broersen i Margit Lukács, 2016

Aquesta pel·lícula em va cridar l’atenció, des del passadís de l’Hotel Catalonia Ramblas, l’efecte videojoc que desprenia. Aquesta natura plana que tantes hores m’ha tingut enganxat a la pantalla i que podies travessar amb el cotxe sense que passi res, com al GTA:Vice City, és la protagonista d’Establishing Eden, una proposta de la galeria holandesa Akinci. Però en aquest cas, el collage de paissatges que apareixen com a protagonistes, parteixen de pel·lícules com El senyor dels Anells (Peter Jackson) o Avatar (James Cameron) que van fer servir les belleses de Nova Zelanda propagant-les com el nou Edèn, tot verd i verge.

Broersen i Lukács recreen aquests trets i mostren aquest Edèn com una sèrie d’imatges planes, creant una realitat aparent, una il·lusió que tan fàcilment s’uneix i s’harmonitza com cau i es separa.

pilvi-takala-the-committee
The Committee, Pilvi Takala, 2014

Per acabar, un documental que em va fer gràcia (i casualment em recorda els dos treballs que van haver-hi exposats fa poc al Bòlit) mostra, en un pla fix, com els alumnes expliquen el projecte que Pilvi Takala va fer amb ells.

Resulta que Takala (Helsinki, 1981) va guanyar el premi Emdash (2013) i que, si no vaig errat, és de 700 lliures (897 euros). Amb el premi,  l’artista havia de crear una obra nova per la fira de Frieze, i per fer-ho, hi va implicar estudiants d’entre 8 i 12 anys del centre Bow, a Londres. El grup d’estudiants van passar a discutir com i en què s’havien de gastar els diners. El video The Committee, fa servir un recurs molt utilitzat en alguns programes o documentals per explicar com va anar tot el procés: mals rotllos, punts d’inflació durant les discussions, les diferents idees i com s’acabarien desenvolupant. El resultat? Haureu de veure el vídeo.