Vishal Shah

Vishal Shah Vellum 1.png

Vishal Shah és un artista i director d’art comercial. Originari de Londres viu i treballa a Berlín. Amb una perspectiva multidisciplinària, va complir vuit anys (2003-2011) com a professor al Royal College of Art de Londres i com a professor adjunt a Richmond i a la American International University de Londres.

Vishal dirigeix i produeix treballs d’imatges en moviment per a projeccions internacionals i esdeveniments de música visual a Europa, Amèrica i Àsia. La seva obra s’instal·la de manera única com a instal·lació. Forma part del grup de recerca en arts i ètica de la Universitat d’Edimburg.

Vishal Shah Vellum 2.png

Fotogrames de “Vellum”, una de les peces que es poden veure a la BBA Gallery de Londres i també al Vimeo de l’autor.

FADE 2017

Per qui no conegui FADE, és un festival d’Art Digital i Electrònica de la comarca de la Selva, concretament al poble de La Cellera de Ter i enguany s’ha celebrat del 28 de juny al 2 de juliol. A banda de les xerrades i tallers didàctics per a totes les edats, hi ha una part molt important que és el 1/2 dia complert de musca i exposicions. I aquest dia és el que vaig aprofitar per acostar-m’hi i tirar unes quantes fotos.

El festival tenia 3 punts d’exposició, que si no vaig errat, són més que l’any anterior quan es centrava tot a a la Casa de les Germanes. Aquest any, es fa servir també el Teatre (Centre Cultural Parroquial) i la parròquia de Santa Maria de Sales. Aquest últim, ha sigut un gran encert perquè la combinació de religió i tecno-art és brutal, al menys, pel meu gust. Un clar exemple és poder gaudir d’un espai humit, fosc i de pedra per instal·lar-hi l’obra de Playmodes: Espills.

fade-cellera-de-ter-2017-1

La parròquia també tenia propostes de videos que ja els agradaria tenir el festival Loop, és broma, està bé que el video art arribi arreu, si és sobretot d’aquest que porten el col·lectiu Ex Abrupto que no et deixen indiferent. Aquest col·lectiu em va portar a Vic un any, i va ser brutal, recordo especialment l’actuació de PLOM al jardí de la casa (o Palau?) on es feia tot el festival. La mateixa parròquia tenia la instal·lació LED it BIG de l’Ateneu de Vilablareix, que ja havia vist pel Temps de Flors de Girona al Museu del Cinema i posteriorment a la Casa de Cultura (també de Girona).

fade-cellera-de-ter-2017-6

Al Teatre, també Centre Cultural Parroquial, hi havia Screening: Món Il·luminat, que a la web expliquen molt bé: (…) prenen la temperatura a l’actual estat de l’art del mapping amb un recull de projeccions de gran format sobre edificis i monuments, micro-mappings sorprenents i projectes que defugen de tota classificació. Una selecció dels mappings més destacats dels últims anys arreu del món en termes de qualitat, innovació, originalitat, tècnica o espectacularitat. Treballs nacionals o internacionals que il·luminen el món, amb una secció especial de projectes fets a Catalunya: el Catalan Focus. Comissariat per Irma Vilà en el marc del Festival Internacional de Mapping de Girona 2016.

Lamentablement, m’han arribat veus que aquest any, el FIMG, no es farà. Una cosa que m’entristeix molt i que no justifica cap excusa… doncs bé que de festivals de música no se n’ha eliminat cap, i ja comencen a ser una plaga.

I per acabar, anem a la Casa de les Germanes, amb moltes obres (però menys que a les edicions passades) de les que destaco Pantalloff de Jordi Auladell i la Fusteria Serramitja. Sortint de la casa, ja a la plaça del poble i amb un temps que va estar fent la guitza, ens esperaven concerts fins a les tantes de la nit.

fade-cellera-de-ter-2017-5
DJ Adam Mahmood
fade-cellera-de-ter-2017-3
Orquestra Electrònica del Vallés
fade-cellera-de-ter-2017-4
Persus Nine + Loon.

 

Festival Internacional de Mapping Girona

Com alguns sabeu, els dies 22, 23 i 24 de Juliol va tenir lloc a Girona el Festival Internacional de Mapping (FIMG). És un esdeveniment que omple la ciutat pel pont de Sant Jaume i és agradable perquè es fa de nit i inclou música a llocs emblemàtics de la ciutat.

IMG_4726
Esperant que fos les 22:00… i resant perquè la pluja no anés a més.

Aquesta és la presentació de cara al públic ocasional, el nivell tiquis-miquis de l’esdeveniment seria analitzar cada un dels mappings que es van projectar. Tan els grans com els micromapping, la novetat d’enguany.

IMG_4728

Vaig iniciar la meva ruta el divendres a les 22:00, on tenia una expectació molt gran per Suspès de PlayMID (Eloi Maduell, Àlex Posada i Santi Vilanova) i David Sarsanedas (Luthier Drapaire, alcalde de la Cellera… i no se quantes coses més), no van decepcionar gens, i crec que va ser el més fotografiat dels tres dies que va durar l’esdeveniment. En acabat, seguint l’estampida de gent cap les escales de la catedral, on veuríem els primers mappings professionals a la Casa Pastorsº : Need Visual Studio (Romania / Itàlia), Desilence (Espanya / Dinamarca), EPER (Hungria), Tochka Zreniya (Russia) i Alcafilms (Catalunya).

IMG_4739
Molt encertat el temporitzador. 🙂

IMG_4740

IMG_4743

IMG_4744

IMG_4745

IMG_4746
Rere el vidre / Alcafilms

IMG_4747

Baixant per la dreta (allà per on pugen els cavallers a Joc de Trons, a la pujada de Sant Feliu), hi havia una col·laboració entre el Festival FADE, AD’is i l’Obra Social “La Caixa”, que consistia en uns robots (infantils) que havien creat en un taller previ a l’esdeveniment i que mitjançant uns sensors, una persona del públic podia fer-los moure amb el cos, a ritme de la música. Baixant una mica més, una de les propostes que no vaig acabar d’entendre gaire: Moènia de l’escola Elisava.

IMG_4748
Ballarins Animats / FADE Festival
IMG_4750
Moènia / Escola Elisava

Creuant el pont, i ja tard per haver-nos entretingut molt pel camí entrem al Bubbles Gastrobar on ens esperava Efímers del col·lectiu gironí Light & Cook.

IMG_4761

IMG_4762

L’andemà, quedava la segona façana gran, la del Pont d’en Gómez on s’hi projectava la categoría Amateur amb obres de Eilux Digital Art (Mèxic), Seewy (Catalunya), Xavier Bras Vallès aka La Perruquera (Catalunya), Alessio Chinni (Itàlia) amb Alavaro Muñoz Ledo (Mèxic) i Loyko Anastasiya (Ucraïna). Llàstima que l’arbrada que hi ha al carrer, limitava molt els llocs des d’on es podia veure bé les projeccions, però en tot cas, és un problema menor que es pot solucionar fàcilment en les properes edicions del festival. En acabat, enfilem cap a la part educativa on els treballs són més aviat pedagògics (crec que va aconseguir el que es proposaven, però em vaig avorrir una mica, la veritat). A mig camí, ens trobem amb Words of Data d’Aleix Fernàndez aka Onionlab.

IMG_4763

IMG_4765

IMG_4764

Baixem per la pujada de Sant Domènec on ens trobem unes escales d’un vermell intens on en Fèlix Vinyals ens tenia preparada l’obra El so de la pell (que variava segons la parella que hi havia asseguda a la butaca i les marranades els petons que es feien entre ells. Al Cafè Le Bistrot: Marcos Xalabarder, Kris Barnolas i Óscar González presenten El mundo en tus manos. Ja enfilant cap a ciutadans, passem de llarg al CaixaFórum on hi havia el Pictomapping de l’Àlex Pallí (som així de despistats. La veritat és que com que havíem anar uns dies abans a veure l’exposició de Sorolla, ens va fer mandra tornar-hi entrar). Així que aprofitem que hi ha el centre cívic del barri vell a prop per veure Fake de Cynthia Gonzàlez (Espanya) i cap a casa passem pels dos hotels, el Ciutat de Girona, on l’obra del col·lectiu català-espanyol-americà-uruguaià VPM presenta Phiminescence (que creiem que no funcionava…) i pel Peninsular on Juanjo Fernández Rivero aka gNomalab (Catalunya) hi tenia exposada Paisaje Isométrico (que en pocs segons m’ha recordat l’obra Digital/Analog de Joanie Lemercier (França) i Ali M. Demirel (Alemanya)).

IMG_4766
Façana de Les Àligues / Propostes educatives

Loop Barcelona 2016

Paraules del director, Conrado Uribe: El festival LOOP, el de (vídeo)art i cinema de Barcelona, s’estructura al voltant de dos eixos temàtics centrals. “Més enllà del cub negre” que recull propostes i programes comissariats que posen en qüestió les lògiques tradicionals del “cub negre” (Black box), investigant les tensions entre la bidimensionalitat de la projecció, el dispositiu cinematogràfic com a articulador de l’espai i el temps, i les pràctiques performatives que activen la imatge en moviment. D’altra banda, “de retorn al cub negre” es desplega com una sèrie de projectes que busquen potenciar les qualitats expositives, comunicatives i dialògica de l’espai cinematogràfic, posant en valor l’estat d’experiència estètica i immersió contemplativa que propicia el “cub negre”.

Un cop més, crec que l’Hotel Catalonia Rambles ha superat les meves expectatives. Quin gran festival! A continuació, una mostra del que més m’ha agradat.

adrian-melis-glorias-de-un-futuro-olvidado-1
“Glories of a forgotten future” d’Adrian Melis, 2016

Tres televisors, amb animacions de 5 minuts cada un, mostren dones cubanes de tercera edat ballant un cançó que Melis els va fer ballar per reconectar amb les seves històries passades. La majoria de les dones escollides per a la realització del projecte eren joves durant el triomf de la revolució i durant la transició (anys 50 i 60). Fou el moment de les seves vides en el que creien que el seu futur seria prometedor i ple de glória.
La proposta és de la galeria ADN.

Fa poc he tornat de Cuba i crec, de fet n’estic convençut, que els van prendre el pèl (le revolució, vull dir). Encara que, de tot centre Amèrica, és on he trobat les persones més sinceres i dialogants.

adrian-melis-glorias-de-un-futuro-olvidado-2
Glorias de un futuro olvidado, Adrian Melis, 2016

La segona proposta que us ensenyo és d’una altra galeria barcelonina, la Senda, que ha portat una obra de l’increïble Antoni Miralda. Les vegades que l’he vist al Macba o la que va tenir lloc al Bòlit de Girona sota el nom “Altar ego” m’ha impressionat molt. No ho ha fet tant aquest viatge imaginari inspirat en la industria del turisme de masses, l’entreteniment, la tercera edat i el concepte del viatge sense retorn.

Filmat en super 8 l’any 1980 en un creuer com a part d’un projecte no realitzat By boat, by train and by plane, el vídeo, editat recentment, es presenta com un conte de sis episodis: Say Goodbye, Journey Rules, Gogo Food, Enjoyment Trips, Upside Down Rite, Unloading Zone i Breaking News.

El video comença amb l’adéu dels passatgers, continua per el tradicional passejada pels passadissos (i recerca de les cabines corresponents), un banquet de pastissos i el clàssic ball al gran saló. A aquestes escenes alegres i multitudinàries, les segueixen d’altres de silencioses pels passadissos plens de maletes que després són desembarcades per la tripulació.

antoni-miralda-the-last-carnival-cruise
The last carnival cruise, Antoni Miralda

 

charlotte-lagro-the-day-the-clown-cried

chien-chi-chang-escape-from-north-korea
Escape from North Korea, Chien-Chi Chang

A Corea del nord, creuar la frontera sense permís es castiga amb tres, i fins a cinc anys en una presó de treball i, conspirar amb missioners o altres persones, la manera d’arribar a Corea del Sud es considera traïció, són tractats com a delinqüents i morts de fam, torturats, executats i, de vegades, públicament. Tot i els intents de la Unió Europea i els Estats Units, de demanar a Xina que aculli els Coreans que busquen asil, Xina els considera il·legals i els torna a les autoritats Nord Coreanes (amb tots els càstigs que comporta). Lluny de solucionar-se, la Xina ha intensificat el seu control a la frontera amb Corea del Nord.

El fotograf de Magnum, Chien-Chi Chang, sense conèixer res de Coreà, va acompanyar uns refugiats que feia poc havien aconseguit arribar a Tumen (Xina) per la dura travessa fins a Seül per les muntanyes de Laos i Tailàndia. Fins a la data, no ha deixat de documentar la situació dels desertors de Corea del Nord.

ferhat-ozgur-a-young-girl-is-growing-up
A young girl is growing up, Ferhat Özgür, 2003-2015

Amb tan de documental, la proposta de Özgür que va presentar la galeria Bernhard Bischoff & Partner, em va fer riure molt, veure una noia amb el cap sobre la taula de planxar i la seva mare passant la planxa per allisar-lo em va semblar magic. Molt tendre i amb un rerefons molt polític: ella s’aixeca amb el cabell lliure i rebel, i davant la taula de planxar, s’agenolla perquè la seva mare (l’autoritat) li deixi ben llis. Cada vegada que l’objecte metàl·lic i roent passa per damunt del seu cabell, es produeix un canvi en ella, la transforma segons el canon de la bellesa (o el canon de govern). Un vídeo de poc més de cinc minuts amb un doble sentit molt ben trobat.

helen-dowling-I-love-your-language-it-is-very-lyrical-it-is-very-beautiful-and-i-try-very-hard-to-learn-you-dont-know-what-i-mean-but-im-tired-and-hope-that-you-will-see-me-see-this-spirit-in-another-sphere-in-another-plane-1
I love your language…, Helen Dowling, 2016

El millor video del dia, per mi, va ser el de l’Helen Dowling a l’habitació 046 on hi havia la galeria Tegenboschvanvreden (Amsterdam). Amb el títol I love your language, it is very lyrical, it is very beautiful and I try very hard to learn. You don’t know what I mean, but I’m tired and hope that you will see me, see this spirit, in another sphere, in another plane (si, així de curt), Dowling investiga la connexió entre el paisatge i el vídeo. Incorpora material d’arxiu que s’ha rodat a l’oest d’Austràlia, juntament amb fotografies, pel·lícules convertides digitalment, imatges congelades i efectes (transicions) d’arxiu força comuns en alguns programes d’edició que teixit tot junt aconsegueix crear una narrativa emocional. Igual que el sol emblanqueix les fotografies o quan es ratlla la pel·lícula de 35 mil·límetres, de vídeo també pot deixar la seva empremta en el tema afegint una nova capa oberta a la interpretació.

L’inici d’aquest treball va ser una fotografia d’un llibre que s’ha reimprès recentment. A la imatge hi apareixen dues noies vestides amb roba tradicional Haitiana. La imatge, però, té un error – un glitch (de l’anglès: un mal funcionament o una irregularitat sobtada) que enfosqueix una de les cames de la noia. Aquest error (o efecte) és propi de les pel·lícules de 16mm quan han estat exposades més temps del compte. Aquest petit error canvia totalment l’experiència de la fotografia, la reimpressió refà l’imatge però no representat el subjecte principal en qüestió, sinó afegint una nova capa (un nou element de discussió? Un canvi de significat?) degut a un únic petit canvi sobtat nascut d’un determinat conjunt de circumstàncies.

Només afegir que el tractament visual dels colors, el muntatge i l’experiència tan visual com auditiva és sensacional.

helen-dowling-I-love-your-language-it-is-very-lyrical-it-is-very-beautiful-and-i-try-very-hard-to-learn-you-dont-know-what-i-mean-but-im-tired-and-hope-that-you-will-see-me-see-this-spirit-in-another-sphere-in-another-plane-2
I love you language…, Helen Dowling, 2016

lewis-klahr-66-episode-6-saturns-diary-1

Una altra proposta interessant de la jornada va ser la que van presentar conjuntament la galeria londienca Anthony Reinolds i la barcelonina Àngels Barcelona, el sisè capítol de la serie Sixty Six, una antologia de llargmetratge composta per dotze curts digitals d’uns tres a vint-i-un minuts, tots ells realitzats entre el 2002 i el 2015. Sixty Six es va estrenar al MOMA de Nova York al desembre del 2015 i al Tate Modern de Londres el pròxim 24 de Juny del 2016.

Lewis Klahr, considerat per molts com un dels directors més originals i prolífics dels Estats Units, ha estat treballant amb la tècnica del collage cinematogràfic des de 1977 i les seves pel·lícules experimentals, una mena de pintures mòbils fetes amb retalls de revistes, han estat àmpliament projectades als EUA i Europa. Amb les seves complexes superposicions d’imatges i música, i l’utilització d’una gamma de tons i textures, que van des de l’eròtic al sinistre, les seves pel·lícules, tretes de les golfes d’una narrativa col·lectiva, apareixen a la pantalla com somnis hipnòtics extrets de la cultura Pop nord-americà dels anys 60 i 70. Les seves obres són contes el·líptics de novel·la negra i mitologia clàssica grega, habitats per superherois de còmic i personatges de fotonovel·les que vaguen en el modernisme de mitjans de segle (plasmat en les fotografies d’arquitectura i els paisatges de revistes d’època de Los Angeles) on dones genèriques i homes insípids lluiten contra la maldat i la masculinitat.

lewis-klahr-66-episode-6-saturns-diary-2
Saturn’s Diary, Lewis Klahr, 2014
louis cyprien rials mene mene tekel upharsin
Mene, Mene, Tekel, Upharsin. Louis-Cyprien Rials, 2015
maxime-rossi-sisters-ship-1
Sister Ship, Maxime Rossi, 2015

Un altre que em va agradar molt, especialment per la qualitat gràfica del vídeo (molt propi d’una pel·lícula experimental) és el Sister Ship de Maxime Rossi. L’artista francès, nascut el 1970, ha fet un treball espectacular. Copio l’informació de la pàgina Loop Barcelona que ho explica molt bé:

La pel·lícula musical Sister Ship, presenta un viatge àcid a través del Congo amb una tribu pigmea mesclant meterial no utilitzat d’un documental sobre la vida al riu. Amb el suport del curador i autor, Julie Ault, el llibre Come Alive: The Spirited Art of Sister Corita esdevé el paper principal. Aquesta lectura de portada a contraportada, incloent la columna vertebral, peus de pàgina, títols i il·lustracions, es transforma en una cançó a ritme de tap dance.

L’ombra de les vores del riu es revelen com un fil conductor que ressegueix el llibre musical. En el llarg i sinuós viatge es fa ressò de la repetició de les processons pop-art de Corita Kent i consignes d’activistes, cantades com si fossin oracions de l’Evangeli. Igual que un musical immaterial portat a bord d’un vaixell de vapor, els set actes creen un laberint psicodèlic de situacions reals.

maxime-rossi-sisters-ship-2
Sister Ship, Maxime Rossi, 2015
maxime-rossi-sisters-ship-3
Sister Ship, Maxime Rossi, 2015
paulo-nazareth-ol-ori-buruku
Ol Ori Buruku, Paulo Nazareth, 2015

La proposta de la galeria brasilera Mendes Wood DM va guanyar el premi a la Millor proposta galerística a partir d’un jurat format per Ferran Barenblit, Dirk Snauwaert i Kathryn Weir. No conec el jurat, però reconec que ha sigut una decisió encertada. Segurament la tria no va ser fàcil, després de veure els dos minuts que dura Ol Ori Buruku, no hi ha cap dubte que es mereixia el reconeixement. Una peça amb una càrrega política molt bèstia i un treball més sonor que visual (visualment només veureu el que apareix a la foto que us mostro, en moviment)

L’escena ens mostra un immigrant nigerià a la part superior d’un edifici que mira a través de l’horitzó i va profanant insults en Ioruba a la ciutat de São Paulo. Natzareth planteja amb aquest vídeo, el tema dels immigrants d’origen africà que, a causa de la tragèdia viscuda en la seva terra natal, es veuen forçats a buscar un lloc segur lluny del seu país, però que a més a més, com molts altres, creuen que la idealització gira al voltant dels grans centres urbans, que proposen un futur sense malalties.

Volent viure en una realitat idealitzada de la ciutat, l’home d’origen nigerià, de-construeix els seus somnis i reconeix la seva pròpia frustració, partint de la mort, la desigualtat i el mal que ressona en la lluita contra aquesta realitat. Assumeix i desprèn aquesta frustració i el qüestionament entorn de la separació entre l’home africà i el seu origen geogràfic i cultural, així com la diàspora de les seves persones a tot el món. Ho fa a través d’insults en Ioruba, la llengua dels primers esclaus portats d’Àfrica al Brasil. Les referències lingüístiques uneixen el passat i present en un conflicte ple de simbologia, per parlar d’un problema de proporcions històriques.

Ol Ori Buruku és un jurament en Ioruba que vol dir “mala mentalitat” amb la paraula Ori que vol dir l’essència de l’ésser. (Bé, jo aquí m’he liat moltíssim, però vindria a ser una cosa molt Platònica, qui sóc, què som, etc). La identitat de l’individu és el tema principal, i com aquesta afecta a la formació de les diferents societats, al paisatge urbà i a la vida dels immigrants.  Per culpa de les transmutacions en el capitalisme, aquests immigrants han de desfer-se les seves empremtes culturals per tal d’adaptar-se a la societat d’acollida, que en tots els casos, no permet a l’individu per mantenir la preservació de la seva identitat.

persijn-broersen-margit-lukacs-establishing-eden
Establishing Eden, Persijn Broersen i Margit Lukács, 2016

Aquesta pel·lícula em va cridar l’atenció, des del passadís de l’Hotel Catalonia Ramblas, l’efecte videojoc que desprenia. Aquesta natura plana que tantes hores m’ha tingut enganxat a la pantalla i que podies travessar amb el cotxe sense que passi res, com al GTA:Vice City, és la protagonista d’Establishing Eden, una proposta de la galeria holandesa Akinci. Però en aquest cas, el collage de paissatges que apareixen com a protagonistes, parteixen de pel·lícules com El senyor dels Anells (Peter Jackson) o Avatar (James Cameron) que van fer servir les belleses de Nova Zelanda propagant-les com el nou Edèn, tot verd i verge.

Broersen i Lukács recreen aquests trets i mostren aquest Edèn com una sèrie d’imatges planes, creant una realitat aparent, una il·lusió que tan fàcilment s’uneix i s’harmonitza com cau i es separa.

pilvi-takala-the-committee
The Committee, Pilvi Takala, 2014

Per acabar, un documental que em va fer gràcia (i casualment em recorda els dos treballs que van haver-hi exposats fa poc al Bòlit) mostra, en un pla fix, com els alumnes expliquen el projecte que Pilvi Takala va fer amb ells.

Resulta que Takala (Helsinki, 1981) va guanyar el premi Emdash (2013) i que, si no vaig errat, és de 700 lliures (897 euros). Amb el premi,  l’artista havia de crear una obra nova per la fira de Frieze, i per fer-ho, hi va implicar estudiants d’entre 8 i 12 anys del centre Bow, a Londres. El grup d’estudiants van passar a discutir com i en què s’havien de gastar els diners. El video The Committee, fa servir un recurs molt utilitzat en alguns programes o documentals per explicar com va anar tot el procés: mals rotllos, punts d’inflació durant les discussions, les diferents idees i com s’acabarien desenvolupant. El resultat? Haureu de veure el vídeo.